Són moltes les coincidències que m’han portat a dedicar aquest segon post a José Saramago. Tot va començar fa un parell de dies, quan vaig trobar per casualitat a internet el documental “José y Pilar”. Desconeixia totalment que a principis d’aquest any s’havia estrenat una pel·lícula dedicada a un dels escriptors que més m’ha marcat personalment. El documental, dirigit pel realitzador portuguès Miguel Gonçalves, mostra els darrers anys de vida de José Saramago qui, tot i saber que la mort no tardaria en arribar-li, no va deixar de somiar, imaginar, estimar i lluitar fins a l’últim moment, sempre acompanyat de la seva dona Pilar.
I precisament ahir llegia que la seva dona, coincidint amb els nou mesos de la mort del premi Nobel de literatura, inaugurava la casa de Lanzarote on havien viscut junts els darrers 17 anys. “A casa”, ara convertida en museu, pretén mantenir viu l’esperit de Saramago. Però per a mi no hi ha millor manera per mantenir viu el seu esperit que llegint els seus llibres, i si cal, rellegint-los.
“La responsabilidad de tener ojos cuando otros los perdieron”
Quan deia que José Saramago és un dels escriptors que més m’ha marcat ho deia pensant bàsicament en un llibre. Aquest és, sense dubte, “Ensayo sobre la ceguera”. Me’l vaig llegir ja fa anys, però me’n recordo a la perfecció. És una d’aquelles obres que no s’obliden, i cal dir que soc una d’aquelles persones que oblida els finals fàcilment i que sovint necessita més de quaranta minuts per adonar-se que una pel·lícula ja l’ha vista.
Però per assegurar-me que realment ho recordava tot, ahir, just després de llegir la notícia sobre el museu, vaig decidir veure “Blindness”, l’adaptació cinematogràfica del llibre de Saramago. Ho vaig fer conscient de que hi havia un percentatge molt alt de possibilitats que em decebés, però també sentia curiositat per veure com s’havia fet una pel·lícula que, en teoria, s’hauria de basar en la “no imatge”, és a dir, la ceguera.
Evidentment, em va decebre i no cal entrar en detalls, simplement era molt difícil estar a l’alçada del llibre. Un llibre que va més enllà d’una epidèmia de ceguera blanca que afecta tota la població menys una persona. És, com diu Saramago, “La responsabilidad de tener ojos cuando otros los perdieron”. Una lliçó sobre el comportament humà en una situació inimaginable i insuportable. Un comportament que, malauradament, tendeix sempre a la crueltat i l’egoisme.
Ara només queda resumir el llibre en una imatge, que crec és clara i senzilla.
